L’amor dels pares

L’amor dels pares

L’amor dels pares vers els fills és, probablement, el factor educatiu més important. Aquesta estimació, però, ha de saber evolucionar a mesura que el nen es fa gran, de manera que no destorbi el seu desenvolupament. A vegades no es compren del tot la necessitat d’aquesta evolució, i això pot ser causa de conflictes afectius que desconcerten els pares més abnegats i les mares més tendres.

Potser per entendre-ho hem de saber veure que l’amor envers els fills, si bé és espontani, no pot quedar-se en un sentiment o simple emoció, sinó que, com en tota veritable estimació, el sacrifici serà la seva característica més autèntica, perquè no hi ha amor més gran que el de qui se sacrifica per aquells que estima.

La mare ha d’entendre la necessària evolució que les relacions amb el seu fill han de tenir. Durant nou mesos ha estat seu i depengué completament d’ella. En els primers mesos de vida, el fill és, també, un ser indefens que necessita la mare. Després, va creixent i va adquirint autonomia i independència. I és aquest, precisament, l’objectiu de l’educació: crear autonomia. Durant els primers anys el nen, la nena, estan molt a prop dels seus pares, però a l’anar creixent la seva personalitat s’aferma, igual que el seu anhel de llibertat i independència. I ha de ser així. Es converteix en un jove, i la manera d’exercir l’autoritat per part dels pares, que és un acte de servei i d’amor, ha d’anar canviant i adequant-se a l’edat.

Si els pares no ho entenen així, poden continuar aclaparant amb recomanacions els fills com si fossin petits, poden continuar pretenent que no se separin d’ells com si no haguessin crescut, i ofegar-los així amb uns llaços afectius massa estrets que no permetin la seva autonomia o que provoquin la seva adquisició de forma violenta, no sense patiment d’uns i altres.

No es tracta de disminuir l’amor entre pares i fills. Ans el contrari, es tracta d’una evolució en la forma i una adaptació a les circumstàncies que el faci més ple. Es tracta que l’amor sigui alliberador i no capturador. Es tracta, en definitiva, d’entendre que els fills no són per als pares, sinó a l’inrevés: els pares són per als fills.

A vegades sembla que alguns pares desitgen no tant que el seu fill sigui ell mateix, sinó el que ells han somniat per a ell. S’han fet un projecte i tendeixen a imposar-lo, en lloc d’afavorir el desenvolupament natural del nen. Moltes vegades és el que haurien volgut per a ells i que no han vist complert. Hem de voler el millor per als fills, i per això hem de transmetre tot el millor que sapiguem: hàbits, tradicions, manera d’orientar la vida, … però sense imposar un projecte concret, sinó donant prou elements de referència perquè siguin ells els qui decideixin la seva vida. Altra cosa seria una perillosa deformació de l’amor, que podria acabar en una terrible decepció.

Si bé l’amor dels pares està constituït per l’oblit d’ells mateixos i pel sacrifici, també té la seva recompensa. Perquè el nen o la nena, ja home o dona, conserva major estimació i reconeixement als seus pares en la mesura que compren – sense que sigui necessari recordar-ho constantment – tot el que deu als qui s’han preocupat per ell amb total desinterès i sense buscar res per a si mateixos.

Josep Mª Rovira
Moderador del FERT