Francesc Oliveras

Francesc Oliveras

Parlant amb… Francesc Oliveras i Esbrí

En Francesc és llicenciat en Història i té el postgrau en Matrimoni i Família. Casat amb la Marta des de fa 17 anys i son pares de tres fills. Des de fa 20 anys exerceix de professor al Col·legi Xaloc, a l’Hospitalet. Actualment està desenvolupant el postgrau de Mediació Familiar. És un apassionat del món de la Història Militar i la Psicologia.

Com van ser  els teus inicis a l´Orientació Familiar?

Vaig entrar en contacte amb l’Orientació Familiar després d’haver fet un postgrau de Matrimoni i Família a la UIC, ara fa uns 10 anys. D’altra banda, ja fa molts anys que em dedico a la tutoria personal a Xaloc, escola on treballo.  Des del primer moment em vaig trobar molt còmode moderant casos, tot i que amb els anys he anat guanyant habilitat a l’hora de gestionar-los. El que més em va sobtar inicialment era el fet de tractar amb persones més grans que jo, sovint molt més grans, tot i que ara mateix això passa cada cop menys… em faig gran…

Acostumes a moderar casos  sobre “el temps de lleure”  i  “ l’estudi dels fills “. Què destacaries de cada un d’ells?

Quant al tema del temps lliure, el més important és adonar-nos que els pares hem d’estar amb els nostres fills. Moltes vegades escolto el debat entre qualitat i quantitat: jo ho tinc clar, quantitat, quantitat i quantitat. I si a més és de qualitat, millor.

D’altra banda, també he anat constatant, a mesura que vaig moderant casos, que moltes famílies no acaben d’adonar-se del bé que els fa fer família en edats infantils i juvenils, i que acostumen a delegar l’oci i el temps de lleure bé en altres persones, bé en màquines (televisor, ordinador, mòbils…). És una llàstima, perquè no sabem la gran quantitat de vivències personals que ens estem perdent. En aquest sentit, sempre miro d’animar les famílies que estableixin de manera clara el seus objectius a la vida i seu ordre,  i siguin coherents amb ells: personalment considero que mai la feina pot estar per damunt de la família, i constato, en canvi, que això s’està produint cada cop més.

Pel que fa a l’estudi dels fills, tot i que els casos els oriento cap a tècniques i motivació, he de dir que des de fa un parell o tres d’anys poso especial èmfasi en aconseguir que els nois i noies s’oblidin dels mòbil en el temps de treball. El fet de treballar amb adolescents em permet garantir que, deixant de banda excepcions, el mòbil els fa un mal infinit a l’hora d’aprendre. Atenció, no vull dir que el mòbil sigui una eina negativa: ben utilitzat, pot ser genial; però, per experiència, en aquestes edats en què encara no s’ha desenvolupat de manera adequada ni la voluntat, ni la intel·ligència ni l’afectivitat, considero que fa més mal que bé.  Aprofito també per recordar en aquestes sessions que els pares som el model educatiu, i que no és possible educar aquest últim punt si som nosaltres els que estem enganxats a les tecnologies.

A banda de moderar sessions en els COF, també dones conferències . On et trobes més còmode?

Sóc professor vocacional i, per tant, fer conferències (que no deixen de ser una mena de “classe magistral”) també m’agrada. Tot i que els casos són més dinàmics, també miro de fer conferències en què d’alguna manera hi hagi moments de dinamisme.

Últimament has començat a dirigir sessions al programa ”Projecte Personal” . Què t’ha semblat aquesta nova experiència?

He de dir que m’ha sorprès molt positivament, especialment trobar nois i noies d’entre 20 i 30 anys que es plantegen el seu futur d’una manera tan concreta i racional. Això sembla desmitificar una mica aquesta imatge de cert “anar fent” que sovint se’ns mostra. Gràcies a Déu hi ha persones que viuen més enllà del dia a dia.

D’altra banda, el programa vesteix camps tranversals de formació humana, que permet que el debat sigui sempre molt profund.  Són sessions molt enriquidores també per a mi, perquè la frescor d’aquest públic no l’acostumo a trobar en d’altres programes, i aporten moltes idees que després puc aplicar tant a la meva professió com a casa meva.

Com veus el futur de l´Orientació Familiar?

He de dir que veig un gran futur. I dic això perquè cada cop més detecto que hi ha més famílies que demanen criteris davant d’un present tan i tan complex. Les famílies estan cada cop més a la deriva, tot i la bona voluntat que presenten, i per tant la formació és cada cop més necessària per exercir de pares.

Antigament, amb el sentit comú ja n’hi ha via prou: educava la família amb el suport de la “tribu”. Ara, la “tribu” està desapareguda, i la família no sempre assoleix els seus objectius. L’Orientació Familiar pot intentar, d’alguna manera, cobrir aquestes mancances, fent que, com a mínim, els matrimonis pensin des de la tranquil·litat.